Responsabilitat ciutadana

De mica en mica el món torna a obrir les portes, a permetre conductes que havien estat prohibides o a restablir algunes de les llibertats que havien quedat restringides amb l’inici de la crisi sanitària. A poc a poc, sortim del malson que hem viscut aquests darrers mesos, i tornem a redescobrir el nostre entorn, com si no l’haguéssim conegut abans. Es tracta d’una sensació molt estranya, que, al meu parer, aparento a la sortida d’un estat de letargia. La que segurament senten els animals que hibernen quan arriba la primavera i es desperten amb l’arribada del bon temps. Aquestes darreres setmanes, les persones han pogut sortir de casa o fer esport sense limitacions horàries, els carrers s’han animat progressivament, les persianes de les botigues s’han aixecat i els bars i restaurants s’han omplert de nou. Només cal passejar-se pel centre per observar que la vida està tornant a una certa normalitat. I dic certa normalitat, ja que no hem retornat a la vida d’abans del 13 de març, i hem d’aplicar mesures sanitàries com ara el port de la mascareta o la distanciació social. I segurament les haurem d’aplicar encara durant temps si volem evitar tornar-nos a confinar. En aquest sentit, cal que tothom sigui curós en el seguiment de les recomanacions que les autoritats donen, ja que no tornar enrere és responsabilitat de tots. No serveix de res, per exemple, que s’apliquin de manera estricta protocols amb els infants (sigui a les guarderies, en els centre educatius o en les activitats extraescolars) si després les mateixes famílies organitzen berenars, festes d’aniversaris o deixen simplement els nens jugar o trobar-se entre ells sense aplicar els gestos barrera. No serveix de res tampoc posar a l’entrada dels comerços gels hidroalcohòlics a disposició si els clients, abans d’entrar, no els utilitzen. Resumint, hem de ser responsables si no volem tornar a viure el que hem viscut aquests darrers mesos.