Diversitat i comunicació

Tot i ser una llengua de vital importància a la primera infància, la llengua de signes i llengua oral és molt limitada a Espanya, on menys de l’1% de les escoles d’educació primària fan servir una llengua de signes com a mitjà de comunicació. Segons la informació que recull la Federació Mundial de Persones Sordes, al món hi ha més de 300 llengües de signes que són fruit de la diversitat cultural. Dues d’aquestes llengües són l’espanyola i la catalana, reconegudes per llei des del 2007 i necessàries perquè faciliten i agilitzen la comunicació de les persones sordes. Des de la Confederació Estatal de Persones Sordes (CNSE) expliquen: “Són llengües de caràcter visual, espacial, gestual i manual que compleixen totes les característiques formals del llenguatge humà.” Faciliten i agilitzen la comunicació de les persones sordes i són, per tant, instruments que construeixen la igualtat en la nostra diversitat, multilingüe i multicultural. A Espanya, amb més d’un milió de persones sordes, segons dades des de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), no gaire més de 100.000 fan servir preferentment la llengua de signes per poder comunicar-se. En països del nostre entorn, com el Regne Unit, la proporció encara és més reduïda, amb una població de 66,4 milions de persones, 77.000 fan servir la llengua de signes britànica. La llengua de signes no es pot considerar com un recurs més per si les ajudes tècniques tecnològiques o l’aprenentatge de la llengua oral no funciona, s’ha de considerar com la llengua natural i accessible des del mateix moment del naixement per al nen sord. Després de tot, la llengua de signes és l’única plenament accessible per al nen sord. És l’instrument que l’ajudarà a reduir les conseqüències restrictives de la sordesa mentre la visió sigui per a ell el principal canal d’aprenentatge, respectant la diversitat de la persona i donant-li les eines farem que la seva inclusió sigui plena.