Personatges (I)

Fa pocs mesos, abans de la terrible plaga que ens ha assolat, l’ambaixada espanyola va oferir una exposició de Perico Pastor. Las seves pintures, esplèndides, mostren un traç ràpid i un cromatisme exacte que acrediten la seva extrema sensibilitat. Vaig tenir l’oportunitat de parlar amb ell una llarga estona i, més enllà de comentar la seva obra, la conversa va derivar a analitzar la situació que estem vivint. Si en una sola paraula hagués de definir la seva personalitat, diria que és un home de concòrdia, a l’altre extrem del que ara veiem i llegim cada dia: odi, victimisme i sectarisme a dojo. Precisament per això em vaig sentir identificat immediatament amb el que deia, encara que cal acceptar que estàvem en franca minoria, al contrari del que la nostra generació havia viscut des dels anys setanta, quan els grans objectius socials, culturals i polítics feien coincidir gent amb una ideologia molt diversa. Una anècdota explica perfectament la seva actitud vital: vaig comentar que havia llegit un llibre on l’autor detallava una conversa personal mantinguda amb el Perico i aprofitava per desqualificar-lo d’una manera com a mínim innecessària, per tal de remarcar allò que l’escriptor pensava. Em va contestar sense cap acritud que en aquests temps molta gent que depèn d’una subvenció o d’un càrrec públic s’ha de posicionar públicament per tenir l’opció de guanyar-se la vida, encara que íntimament no pensin el que diuen en públic. Cal preguntar-se si aquesta situació no es fruit d’una divisió entre bons i dolents provocada per la radicalització tant dels missatges mediàtics com dels polítics que ens representen. Segurament hi haurà persones que subscriurien el que ell va transmetre: tolerància, respecte a les idees dels altres i generositat per trobar objectius comuns mes enllà de les discrepàncies. Com es diu ara, potser si que les comprarien. Però el problema és que mai no les venen.