Els nostres fills

El poeta libanès Khalil Gibran va escriure: “Els nostres fills no són els nostres fills, són els fills de l’anhel de la vida, ansiosa per perpetuar-se. Els podem donar el nostre amor, els nostres valors, però no els nostres pensaments. Ells tenen els seus propis pensaments. Perquè les seves ànimes habiten en la casa del futur. No tractem de fer-los com nosaltres. Perquè la vida no retrocedeix ni es deté en l’ahir.”

Una de les grans mestres de l’educació, Maria Montessori, va afirmar que “la primera tasca de l’educació és agitar la vida, però deixar-la lliure perquè es desenvolupi”. Fàcil de dir, oi?, però difícil per als pares, que en moltes ocasions tenim la tendència a sobreprotegir els nostres fills.

Un dels principals objectius de l’educació és desenvolupar l’autonomia i la independència. Com aconseguir-ho?

1.No decideixis per ells: perquè els fills desenvolupin l’autoconfiança, cal que aprenguin a prendre les seves pròpies decisions. Si els pares sempre decideixen per ells, no tindran l’oportunitat de desenvolupar la seva personalitat.

2. Deixa que cometin els seus propis errors: els errors no són fracassos sinó oportunitats d’aprenentatge. Cada vegada que un fill s’equivoca i torna a intentar-ho estarà desenvolupant la perseverança i s’estarà convertint en una persona més resilient.

3. Dona’ls obligacions: és convenient anar-los donant obligacions, d’acord amb la seva edat i maduresa, i sense que representin una pressió excessiva.

4. Viu amb ells, no sobre ells: en els últims anys s’ha desenvolupat un estil de paternitat que implica estar sobre els fills constantment. Aquest estil de criança és esgotador per als pares i aclapara els fills. En canvi, una relació sana i desenvolupadora és aquella en la qual tots gaudeixen de la companyia i es respecta la identitat de cada persona.

I brinda un bon exemple, escolta’ls, reconeix els seus esforços i demana perdó quan t’equivoquis.