Una infinita satisfacció

Llibertat de premsa i llibertat periodística de ben segur que, si no van néixer juntes, han anat íntimament lligades. Efectivament, al llarg dels anys, han anat de parella en força ocasions. No sempre, tanmateix.

Algun professor, va ensenyar-me ja fa molts anys a tenir en compte més d’un factor, a llegir més d’un escrit sobre un mateix tema per ajudar-me a formar una opinió per mi mateix. És possiblement la raó per la qual, més que informació completa, que sé, d’entrada, que només serà una visió del fet que se’ns pretén assabentar, el que cerco en la premsa són opinions de persones que em mereixen un respecte per llur honestedat, llur trajectòria, llur integritat, encara que sàpiga que algunes no pensin com jo, ideològicament parlant. Tal exercici et permet copsar un fet sota diferents perspectives i així, obrint l’angle de visió, profunditzar-ne la percepció, o també mititzar-la, posar en dubte alguna font o confrontar-ne o completar-ne alguna altra, desenvolupar o desmuntar arguments en un o altre sentit. I, d’aquesta manera, poder-te anar forjant la teva pròpia idea.

És evident que sempre és agradable veure que hi ha qui s’inscriu en la mateixa línia de pensament que tu, independentment de les diferències de matís que en un primer moment desdibuixes voluntàriament. Ja hi haurà temps per discutir el detall...

Quelcom d’agradable així és el que vaig experimentar el diumenge 14 de juny passat en llegir l’article Endinsant-se a la Unió Europea. Sota la ploma d’Albert Canes sorgia l’opinió d’un home jove, d’un estudiant de nom Pol Bartolomé. Poder llegir: He pogut entendre (...) tots els beneficis que comporta la UE i per què és tan important per a Andorra en un futur, ha estat reconfortant.

He hagut d’esperar més de 30 anys per trobar algú, a Andorra, que defensa el projecte de la UE, i fer-ho convençut. He de reconèixer que, malgrat possibles desacords, va produir-me infinita satisfacció.