Segur que és normalitat?

Temps era temps que vivíem en una realitat que en dèiem normalitat. En aquesta, entràvem i sortíem sense donar més explicacions que les que ens demanava la família o si no compartíem casa amb ningú, les que ens podia demanar el coixí. Sentir a parlar de mascaretes, gel hidroalcohòlic o higiene de mans ens sonava més a un quiròfan que al dia a dia. On les nits s’allargaven fins a la matinada i les festes duraven fins a sortir el sol. Però com deia al començament, això era fa temps; concretament quatre mesos.

Avui, la dimensió ha canviat de dalt a baix i acceptem restriccions que fa només cinc mesos ens haurien escandalitzat. Ens hem tancat a casa un parell de mesos, hem permès que se’ns prengués la temperatura per entrar a un supermercat... i fins i tot ja trobem com a normals ximpleries com posar-nos gel desinfectant, netejavidres o directament alcohol 96 i a sobre uns guants de plàstic...

En la realitat pre-Covid-19 la lluita en favor del medi ambient, contra els plàstics i en definitiva en favor d’un món més verd eren fets cabdal. Ara, però, ja ens hem acostumat a veure volar guants i bosses de plàstic quan fa vent, trobar mascaretes descartables per terra... Que els sopars i les sobretaules s’hagin d’acabar per decret a la una de la matinada, a veure el futbol amb so ambient enllaunat i estadis sense ningú, o fins i tot a viure a un metre de distància de la resta de les persones, amb salutacions amb els colzes que en alguns casos ens poden acabar recordant les que feia Will Smith a El Príncep de Bel-Air.

N’hi ha qui diu que això és la nova normalitat i que com a mínim durarà fins que es trobi una vacuna. Fins i tot he llegit que celebra que ja no s’hagi de donar la mà o fer dos petons. I, és clar, per a gustos, colors! Però ho sento molt... i que em diguin el que vulguin, aquesta situació serà nova, tan nova com vulgueu, però jo tinc molt clar que el que vivim és de tot menys normal.