Personatges (II)

Per què Ernest Lluch va dir l’any 2000 “jo soc austrohongarès?” L’afirmació parafrasejava la que va pronunciar John F. Kennedy al seu històric discurs a l’ajuntament de Berlín l’any 1963: “Ich bin ein berliner” (Jo soc berlinès). Segurament, Lluch reivindicava el que ell volia per al seu país, tot recordant el que va ser la monarquia, dita composta, dels Àustries a Espanya, on els reis juraven els furs de cada regne, constituint-se en una confederació de nacions semblant a la que Lluch feia referència en la seva afirmació.

Vuitanta anys abans, Joseph Roth es lamentava de la desaparició del seu estat, Àustria-Hongria. I ho feia mentre viatjava pels nous països creats arran dels tractats signats per les potències a la fi de la Gran Guerra i que van suposar el desmembrament de la seva pàtria. Aquestes vivències les recull en un llibre, Anys d’Hotel, magníficament editat per Acantilado, en què descriu la seva vida als hotels europeus, transmetent alhora la seva visió pessimista del que l’envolta, desesperat per l’avenç imparable de les grans ideologies de masses en aquell període: el nazisme a Alemanya, el comunisme a Rússia i el nacionalisme excloent als països que abans havien format part de la seva nació.

En el fons, ell enyora el que va viure de jove al seu país: un vell estat d’estructura confederal amb un emperador i un rei, que malgrat totes les seves contradiccions, va ser capaç de sobreviure gairebé mil anys mantenint un respecte escrupolós per les lleis, la cultura i la llengua de cada país que el conformava.

Ernest Lluch reivindicava aquell antic estat, Joseph Roth l’enyorava. Segurament els dos tenien raó. No pel fet de ser antigues, les velles institucions perden el seu sentit. Al contrari, potser són imprescindibles per mantenir l’estabilitat social i política, les quals són vitals per al funcionament i fins i tot per la supervivència d’un estat. Sens dubte, Andorra n’és un bon exemple.