La lluita per la incultura

La pandèmia de la Covid-19 ens ha donat molt temps per pensar i crear, i s’ha generat oferta cultural com a xurros. Però, i ara què? Hem obert fronteres, els comerços lluiten incansablement per sobreviure i intentem atraure turistes com sigui. Però la cultura no es regenera. Ep, està molt bé pensar amb els grups del país que facin actuacions a les festes majors, hi hagi espectacles als carrers, etc. Això no ho discuteix ningú. Però dels aplaudiments i de “cobrir les despeses” un no viu. És com si un infermer o una metgessa que ha lluitat dia a dia per combatre el virus aquests mesos, amb els aplaudiments a les 8 de la tarda ja es poguessin guanyar el pa de cada dia. Doncs no, senyores i senyors. En aquest país hi ha persones professionals que han dedicat moltes hores de les seves vides, com per veure que els seus ingressos estan arribant a nivells molt baixos. D’una passió es pot viure si hi ha qui ho valora. I sembla que les administracions moltes vegades no ho tenen clar. La cartera de cultura, aquella oblidada, que després de gastar-nos milions per construir un pont o un monument turístic, si encara queden alguns diners, ja els destinarem a la cultura. I per més inri, quan el Govern intenta ajuntar l’oferta i unificar la cultura en una per donar un sentit a la diversitat que hi ha entre les valls, que no vol dir que ho faci de la millor manera possible, hi ha comuns que lluiten per tenir afany de protagonisme constantment per ser pàgines del Diari. Com ara, demanant que l’executiu els retorni un espai prestat per ves a saber què, si és que algun dia acaba tenint alguna funcionalitat. Potser és que visc en un món idíl·lic però la cultura crec que no entén de colors ni d’ideologies. Ja seria hora que realment ens deixéssim de l’estira i arronsa per anar tots a l’una i poder deixar de dir que sempre hem de buscar artistes de fora perquè aquí no hi ha nivell. Potser és que no se’ls ha acabat de donar l’oportunitat, perquè és més important parlar molt per no fer res.