És el Dia de la marmota

No. No he equivocat el calendari. Avui, 11 d’agost, no és el Dia de la marmota. Tampoc és la Candelera. En definitiva, no és 2 de febrer i avui tant si plora com si riu l’hivern no és viu. Bé, no ho és, a no ser que visquis al Pas de la Casa, on l’hivern és viu 365 de 365 dies l’any. L’agost al Diari d’Andorra és el Dia de la marmota. No hi ha dia que no et diguin que algú de la redacció ha d’assumir l’article que l’opinador habitual de torn ha decidit que passa d’escriure perquè està de vacances. Avui, ahir per al redactor, m’ha tocat a mi.

La primera dificultat per a un opinador no habitual és decidir quin serà el tema de la columna. A diferència d’un opinador professional, un periodista no entén de tot ni té una opinió de tot. Més aviat un periodista no entén de res i no hauria de fer opinió en cap dels seus articles.

De què puc escriure, penso. M’agradaria fer-ho del monarca espanyol. De l’emèrit. Del fugit. De l’espoliador. Del lladre. Tot presumpte menys el càrrec d’emèrit. Però millor no ho faig que no vull acabar com el raper Valtonic. Exiliat a Bèlgica per no entrar a presó, condemnat per la (in)justícia espanyola per haver cantat “Los borbones són unos ladrones”. Haver posat presumptes entre “unos” i “ladrones”.

També podria parlar del cas BPA. Es veu que estrenaran un documental sobre la intervenció del banc. Amb el que s’ha vist per internet, tot fa pensar que és un documental de part. Grinyola el fet que tot sigui tan blanc i a favor de BPA. També han sortit llibres en sentit contrari. Els rectors del banc eren lo peor. Com cantaven Fito i Fitipaldis: “Ni negro del todo ni del todo blanco. Entre los extremos siempre hay más espacio.” No, millor no parlar de BPA.

De què puc opinar? De la Covid-19? Què puc dir que no s’hagi dit a aquestes altures? Pensa Gerard, pensa. Del Madrid i la Champions? Millor, no. Que com divendres eliminin el Barça, em menjaré l’opinió. Ummmm. Vaja. Pensant, pensant, s’ha acabat el text.