Covid identitària

Les crisis generen oportunitats. Ens hem cansat al llarg de la darrera dècada d’escoltar una i altra vegada aquesta frase convertida en aforisme incontestable. Alguns l’atribuiran directament o indirecta a Einstein, Churchill o Kennedy, els personatges més usats per tots aquells que són incapaços de fer tres línies sense tres o quatre citacions saberudes. No! La crisi no és una oportunitat, cal proclamar-ho als quatre vents, la crisi és una putada. I tant és si l’origen és la caiguda de les hipoteques subprime, la revolució digital o la Covid-19. N’hi ha que s’han forrat però, desenganyem-nos, les crisis no es gaudeixen, es pateixen.

Això no vol dir però que fins i tot la pitjor pandèmia, amb una elevada mortalitat i una recessió econòmica brutal, generi efectes col·laterals positius. I a vegades, en els àmbits més insospitats. No sé si és molt o poc agosarat assegurar que el coronavirus ha ajudat a enfortir la cohesió social i el sentiment de pertinença.

La primera gran evidència la tenim en les rodes de premsa del Govern durant el confinament. Mai abans un programa d’Andorra Televisió s’havia situat en el primer o segon lloc d’audiència televisiva amb un públic d’allò més heterogeni. Fins i tot aquells que malgrat els anys de residència continuen dient que no entenen un borrall de català, comprenien a la primera si podrien sortir els parells o senars i a quina hora. Amb quin orgull explicàvem als nostres amics de fora, preferentment als espanyols, com de civilitzada és la ciutadania, que no ens ha calgut estat d’alarma ni toc de queda, que vam poder cribrar-nos tots, encara que no entenguéssim de què va servir, com de racional va ser el procés de desconfinament... I ens ha servit perquè molts hagin descobert que no cal marxar cada cap de setmana per descobrir uns paisatges brutals, que tenim uns escenaris naturals increïbles i que mola molt penjar a l’Instagram una foto avui des del Casamanya i demà des de l’estany de la Nou.