Tempus fugit

Amb el retorn a la normalitat, abandonem les escales i tornem a prémer el botó de l’ascensor, un invent que té el poder d’invocar el meteoròleg que portem dins i que, com a espai de trobada, ens permet reprendre converses pendents en relació amb el canvi climàtic o els fenòmens extrems. Segons els psicòlegs, parlar del temps és un mecanisme de defensa per superar la por a compartir un espai tancat amb desconeguts. És així si no tens la mala sort de coincidir amb un meteoròleg de la branca dels apocalíptics, que farà que acabis baixant al pis que no toca espantat per la imminent desaparició de totes les espècies del planeta. Amb tot, la solució és ben fàcil perquè, si una cosa té el temps, que gran Einstein!, és que és relatiu i que com a motiu de discussió és més antic fins i tot que la politja. Així doncs, ara que hem après que tancats a casa el temps passa lent i que som tan fràgils que un organisme microscòpic ens pot posar en situació d’escac i mat, per què no donar un nou enfocament a la conversa?

El temps, del llatí tempus, fa referència a la durada de tot allò que pot canviar, i és relatiu perquè el valor del seu pas varia sovint en funció de l’observador. El que tenim molt clar, però, és que per als parlants no és etern i els tòpics literaris així ens ho recorden. El dia que entreu amb pressa en un ascensor, proveu d’iniciar la conversa amb la locució llatina tempus fugit, el temps s’escapa. Si us heu llevat melangiosos, fugit irreparabile tempus, el temps passa massa de pressa, és una bona opció perquè hi aporta el regust amarg de tot allò que no tornarà. Si simplement voleu compartir que el temps vola i que tot és passatger, volat aetas. Per aixafar el dia al vostre interlocutor, quotidie morimer, morim una mica cada dia, és l’opció perfecta. A l’extrem més oposat, carpe diem per recordar que el present és l’únic valor segur. Fet i fotut, el temps passa i tal dia farà un any!