Fins i tot quan fa mandra

Fa pocs dies, una amiga, més aviat una germana que viu fora, va fer anys. Un aniversari rodó. Els seus fills ens van proposar que, com que no es podia fer festa grossa tradicional, els féssim arribar una fotografia amb l’homenatjada i un text per fer un àlbum. Quan el vaig llegir a la gent més pròxima, van coincidir que més que una felicitació havia escrit una columna –reflexió com la que esteu llegint ara mateix. I ben mirat, potser tenien raó. Deia més o menys que podem dividir la gent de moltes maneres. Tantes com vulguem. Una d’aquestes situaria, a una banda, els qui els encanta celebrar-ho tot i a l’altra (on estaria jo mateix i alguns cavernícoles més, segons em retreuen), els que mai no hem estat gaire de fer-ho. Ni festes de calendari assenyalades, ni dates de caràcter personal. A poc a poc, però, han aconseguit fer-me canviar de parer. He de reconèixer que no podem deixar passar ocasions per celebrar coses, tal com està el pati. Tots hem patit que la vida ens pot canviar d’un dia a l’altre. I mentre podem estar planejant i estalviant, potser des de fa anys per poder fer unes vacances de somni, en un avenç informatiu qualsevol ens poden dir que ens hem de quedar a casa sine die i que només podem trepitjar el carrer per buscar menjar o a la farmàcia. Com si la vida “habitual” no tingués prou girs de guió indesitjats o cruels, fins i tot. Per tant, si toca celebrar un canvi de matrícula, doncs fem-ho. No ho dubtem. Fem-ho, a més, amb els millors i més sincers desitjos, amb el major i més ample somriure. I fem-ho com puguem, possiblement, no com volem. Ja trobarem la forma. Estareu d’acord que els temps que hem viscut els darrers mesos i esperem que no tinguin gaire més pròrroga, ens haurien de fer celebrar, fins i tot, allò que abans ens feia mandra. Que toca baixar la brossa, que cal anar a buscar una barra de mig, o que se’ns ha acabat el paracetamol i s’ha de fer cap a la farmàcia.