Enguany és un any de traspàs

Enguany és any de traspàs i, diu l'adagi: no te'n fiïs pas.

Si intentem fer-ne balanç, encara que només sigui parcial, resta clara la validesa de la dita en tots els seus extrems.

Indiscutiblement: any de crisi majúscula! Sanitària. Econòmica. Social. Crisi de valors, també? O encara no hi hem arribat? O potser ni ho volem veure ni ens interessa gaire...

Ara bé, com és que ha calgut parar gairebé la totalitat de l'activitat que mou les nostres societats? Tota, menys l'essencial, s'ha dit, que ha resultat ser la que permet mantenir la salut i la que permet alimentar el personal. No oblidem que massa ventre buit és sinònim de revolució i això no interessa; no agrada?

Confinament per a tothom en un o altre moment del primer semestre. Experiència pràcticament nova per a tota la població europea. Els qui podien recordar temps de guerra, situacions que s'hi poguessin assemblar, eren pocs ja en l'àmbit de l'Europa dels autoanomenats estats lliures occidentals, àmbit en el qual ens situem. Se'ns ha dit tant, i ens ho hem acabat creient, que el nostre sistema se centra sobre la persona humana que no deixa de ser un cop fort veure un insignificant virus desmuntar la pel·lícula en un obrir i tancar d'ulls. Ni els hospitals ni les residències per a gent gran estaven ben preparades, confirmant el que el personal sanitari havia estat denunciant tan sols tres mesos abans, a casa nostra també; ni les escoles tampoc, ni... ni... ni... Confinament i prou. Tanmateix, tots hem pogut veure com, després, s'ha anat reprenent l'activitat perquè, cal reconèixer-ho, l'element central no és la persona sinó el treball o, millor dit, la producció, molt sovint, de béns que no sempre són de gran utilitat.

I sense treure lliçó continuarem cruspint fruits secs, salats perquè donen set, incitant a una altra consumició; menjant galetes i plats preparats, amb sucre afegit en què no seria necessari, perquè crea addicció. Per què treure lliçó?