Maleïts blogs

Platja de San Antonio: coneix la millor platja d’Espanya, deia un titular de La Vanguardia d’aquest mes d’agost. Ara ja no cal haver-se de gastar 30 euros en una Lonely planet abans de viatjar perquè internet ens dona tota mena d’informació de les destinacions i gratis. Un agraïment especial a aquells bloguers aficionats i voluntaris que són capaços d’invertir el seu temps a donar-te tota mena d’informació de qualsevol racó: des de com arribar-hi a què és el que t’hi trobaràs. Però el cert és que un efecte secundari a la globalització de la informació és que quan arribes a aquell lloc aparentment idílic que t’apunta La Vanguardia (i que, per cert, pertany al municipi asturià de Llanes) ja has deixat de ser el privilegiat que gaudirà d’una platja entre penya-segats rodejada de prats verds que convida a la calma. Perquè a allò o a qualsevol altra informació similar que has llegit tu també hi han tingut accés centenars més de persones. I malgrat que hagis volgut viure l’experiència a tope, caminant un parell d’hores entre vaques, perdent el camí i retrobant-lo, t’adonaràs que una legió més ha estat un pèl més llesta i arriba en cotxe, en moto, fins a pràcticament tocar la platja. I et trobaràs amb aquell autòcton que malgrat que regenta un hotelet es posa les mans al cap amb tanta publicitat perquè aquella, la seva platja, no està preparada per rebre segons quin perfil de visitant, aquell que vol aparcament a tocar de l’aigua i un xiringuito per prendre una cervesa. Perquè, pensa, d’allò al fet que arribi un inversor que topi amb un polític disposat a comprar-li la idea i que la platja idíl·lica deixi de ser-ho per allò de reactivar econòmicament la zona i donar no sé quantes desenes de llocs de treball pot anar-hi un pam. És l’eterna discussió sobre el model de turisme que volem, la mateixa que periòdicament viu Andorra. La de si el territori es mereix segons quins projectes en pro del benefici econòmic. La de si no és prou atractiu ja tenir uns paisatges espectaculars.