Creat:

Actualitzat:

Potser perquè cada vegada anem més curts de vista, o per la proximitat dels signes d’interrogació i admiració en els telèfons, sovint enviem missatges en què els intercanviem amb el desgavell que pot comportar en el receptor. Les presses amb què ens comuniquem tampoc no ajuden, i és així com el principi de claredat i precisió del codi escrit cau com a primera víctima de la nostra incontinència. Ara bé, val la pena mirar-s’ho amb esperit positiu i celebrar que, millor o pitjor, la gent escriu i llegeix més que mai. Penseu, si no, en la capacitat creativa dels enamorats que, superat el cor que batega, s’atreveixen amb extenses declaracions d’amor. És aquí quan l’encert esdevé determinant, perquè no és el mateix començar el dia amb un “t’estimo!” que amb un “t’estimo?”.

El signe d’interrogació prové de la paraula llatina quaestiō, abreujada en finalitzar l’enunciat amb una q i una o, i el d’admiració d’interjectio, abreujada amb io. Aquestes abreviacions van derivar en la grafia actual. Una curiositat històrica de l’admiració és que la seva autoria se li atribueix a Ciceró, uns quants segles abans de Crist!, que utilitzava el punctus admirativus per advertir al lector del canvi d’entonació.

Els signes de puntuació són tan antics com la llengua escrita i, al més pur estil darwinià, s’han adaptat al medi com han pogut. No totes les espècies, però, han sobreviscut. Als anys seixanta, un publicista americà, influït pel Pop Art i el còmic, va inventar l’interrobang, que expressava preguntes amb emoció o incredulitat en forma de pregunta (M’estimes?!). L’èxit va ser relatiu i, tot i que algunes màquines d’escriure el van arribar a incloure, no va triomfar, com tampoc no ho faria ara en què hauria d’imposar-se a un exèrcit sencer d’emoticones. La història no ha estat justa amb l’interrobang: tants segles al nostre abast i s’ha deixat vèncer per una cara amb la boca oberta i els ulls esbatanats.

tracking