Soledat i silenci

Sovint tenim por de la soledat i del silenci, perquè quan estàs íntimament amb ells et solen parlar del que no estàs fent bé i del que estàs deixant de fer.

La soledat i el silenci no són sinònim de tristesa i ansietat, sinó de reflexió. Són estadis que tot ésser humà necessita per trobar-se amb si mateix, per endinsar-se en un petit oasi que permeti bussejar en la consciència i trobar el millor i el pitjor que tenim submergit en el nostre interior.

Sona estrany, però moltes vegades he arribat a pensar que existeixen poques coses tan ensordidores com la soledat i el silenci. Són moments en què milers i milers de pensaments afloren en la ment i ens desafien a desfer nusos enrevessats, a posar ordre, a establir prioritats, a desfer-nos de vells rancors i de mals pensaments, a posar en primera línia magnífiques idees, a rescatar velles aspiracions, a definir nous horitzons, a crear nous reptes, a determinar què va davant i què va darrere, a deixar molt clar el que et convé i el que no. Sense estones de silenci i soledat, no és possible apreciar realment la vida, les fibres de la qual són tan subtils i tan delicades com els fils d’una teranyina.

Ningú es pot escapar de la necessitat de trobar-se immers en estones de soledat i silenci. Estem dissenyats per aïllar-nos de tant en tant i cercar la pau i la reflexió. No som ginys mecànics que es poden permetre funcionar ininterrompudament hores i hores sense fer una gran pausa per intentar reordenar la vida. El nostre cervell requereix inevitablement la pau. Necessitem estones en les quals puguem donar la instrucció a les nostres neurones que treballin per nosaltres, perquè ordenin la nostra vida, perquè de tant en tant ens vagin ressituant i focalitzant cap als nostres objectius.

Thomas Merton, monjo, poeta i pensador nord-americà del segle XX, va dir: “Si penetrem en el nostre propi silenci i tenim valor per avançar en la soledat del nostre cor, arribarem fins a la llum, més enllà de les paraules i de les explicacions.”