No la podem deixar escapar

En un exquisit fragment d’un dels seus millors llibres, Miguel Delibes ens recorda les frases que, recurrents al llarg del temps, tornen una vegada i una altra. I amb més força per aquests dies tan estranys que estem vivint: “Estàvem junts i n’hi havia prou. Quan ella se’n va anar encara ho vaig veure més clar: aquelles sobretaules sense paraules, aquelles mirades sense projecte, sense esperar grans coses de la vida, eren senzillament la felicitat.”

A Senyora de vermell sobre fons gris, Delibes desgrana les reflexions d’un pintor, sumit en una crisi creativa, sobre un dels esdeveniments que van marcar la seva vida: la malaltia i mort d’Anna, la seva esposa, als quaranta-vuit anys.

És particularment commovedora la seva constatació: allà, a l’abast de la mà, sense estridències, sense grandiloqüències, sense malbarataments, en els actes més elementals i quotidians, s’amagava la felicitat.

Aquests dies tan rars que ens toca viure, travessats per la pandèmia i els seus fantasmes, en quarantenes que són, o no són, o ho són a mitges, i que ens submergeixen en muntanyes russes emocionals, venen carregats també d’una particular nostàlgia per la vida que alguna vegada vam tenir.

“Érem feliços i no ho sabíem”, reflexionava algú dies enrere en un popular diari català, amb un deix de tristesa i un regust de culpa, lamentant no haver estat capaços d’adonar-nos llavors de com de satisfets vivíem.

Haurà de ser necessàriament així? Serà condició que alguna cosa hagi ja passat per advertir recentment com de valuós era el que teníem? Darrere de la quimera d’una felicitat abstracta i inabastable, vam deixar escapar l’única que existeix, real i concreta?

“La vida és això que passa mentre estem ocupats fent una altra cosa”, deia John Lennon. Potser amb la felicitat passi el mateix. No deixem que se’ns escapi, avui, ara, en aquest segon.

I en actes tan insignificants com prendre una tassa de cafè o gaudir del vol d’un ocell n’hi podem trobar bones dosis.