Ja som a la tardor

Ja som a la tardor. Alguns arbres ja han començat a vestir de color groc algunes de les més altes branques.

La llum ambiental ha canviat de tonalitat i el sol ha empal·lidit lleugerament, cansat, potser, de brillar tan fort els darrers mesos.

La tardor és també, a casa nostra, moment d’aiguats. Sort que no són anyals! Que solen ser comptats! Cal, però, no oblidar-ho.

Aquest estiu que he passejat força a tocar de riu, he pensat en més d’una ocasió en l’aiguat del 82; de fet, sempre que, tot i la bellesa del paratge, algun reflex mental m’advertia: aquest arbre és massa alt pel lloc on és.

Si una cosa vaig aprendre aquell any és que l’aigua fa molt més mal quan s’escola per rius massa empantanegats, per torrents plens de brossa de tot tipus cobrint-ne el llit, entorpint-ne el pas.

Amb la Constitució, va desaparèixer la Junta de Veedors de l’Aigua, una espècie de figura híbrida: alhora legislativa, executiva i judicial, emanació i record d’un Consell de la Terra fet per a estirar prerrogatives als Senyors. La seva funció era tenir cura de torrents i rius, establir-ne les canes d’amplada, marcar-ne els límits i vetllar pel manteniment del llit.

Que jo sàpiga, el Consell General no ha modificat cap de les normes en vigor abans del primer de gener del 1994 i en no estar en contradicció amb la Disposició Derogatòria del text constitucional, continuen vigents. La part executiva correspon, ara, al Govern.

Una d’aquestes normes corresponia a l’alçada màxima dels arbres a les ribes dels rius. Se’ls limitava per prevenir possibles embussos als ponts. Es pretenia evitar que arbres arrossegats pel riu no tinguessin una llargada superior a l’ull dels ponts de manera a dificultar que poguessin quedar travats i obstaculitzar o barrar el pas de l’aigua que podria cercar o bé un altre camí per on discórrer o bé endur-se el pont.

No recordeu una màxima del Manual Digest en què es parla de conservar les antigallas?