La columna de l'Àlex

Avui havia d’escriure l’Àlex. Com cada catorze dies. Ho faré jo per recordar-lo. Espero estar a l’altura, professional i humana. El Llitri era bona gent. No se m’acut millor manera de descriure’l. I ho traslladava a la professió. Havia estudiat per advocat. Afortunadament es va quedar a mitges: vam guanyar un excel·lent periodista. Conservava del món del dret l’estima per la precisió, pel verb just, per filar molt prim... El zel el convertí en un professional rigorós, sense estridències, fiable i reconegut. Va arribar el 1991 a Andorra per treballar com a redactor d’esports a l’Informacions Diari; al cap de no res va passar al Diari d’Andorra. Amb el Pere, el Gabi, el Xavi o la Pati van posar les bases del periodisme esportiu a Andorra. L’acompanyava sempre l’empatia, imprescindible per fer una bona feina. Vam treballar junts durant una dècada. Vaig aprendre d’ell, especialment quan discrepàvem. Hàbil en el raonament, tenia una perspectiva pròpia de les coses. Confessava que el seu verb favorit era “compartir”. I l’exercia amb el bé més valuós: el coneixement. Va transmetre l’ofici a diverses generacions de periodistes. Els va inculcar el respecte pel lector, per l’oient. Mestre pacient, professional conscienciós, tractava amb la mateixa cura la crònica del Festina Andorra o la selecció, que l’entrevista a la Base d’un aleví. El 19 de febrer del 2001 tornava a la ràdio. Havia començat la carrera en aquest mitjà a Barcelona i l’enyorava, molt. Andorra 7 Ràdio, la ràdio del Diari, el va reenganxar. Ja no se’n va separar. Amb el salt al magazín matinal de Ràdio Andorra es convertiria en el periodista amb més hores de directe (cinc dígits); en la veu tot terreny més reconeguda de les ones; en un entrevistador que dialogava amb els personatges, que els treia suc des de la confiança. Un virus a la gola, del qual s’estava recuperant, el va apartar de l’antena. Les cordes vocals eren un dels seus músculs més preuats. L’altre era el cor, que li va fallar dimecres.