Personatges (IV)

El magnífic llibre d’Albert Villaró La Companyia Nòrdica (Editorial Columna) relata les aventures d’un grup heterogeni de personatges, tant per la seva condició social, sexe i ideologia, com fins i tot per la seva naturalesa... humana, què viuen una sèrie de peripècies a les valls pirinenques en el transcurs d’una de les guerres carlines.

L’origen d’aquestes guerres va ser una lluita dinàstica dins de la mateixa família reial, provocada per la decisió de Ferran VII d’anomenar hereva la seva filla, la futura Isabel II, en detriment del seu propi germà, Carles de Borbó, el qual considerava que ell era l’hereu legítim en virtut de la llei sàlica vigent en aquell moment.

Aquest enfrontament familiar va originar fins a tres guerres civils en el transcurs del segle XIX, entre els partidaris de Carles i els d’Isabel, tot i que també hi havia un rerefons ideològic. Així, mentre els isabelins defensaven un estat liberal (és un dir), centralitzat i lleugerament laic (és un altre dir), els carlistes eren profundament conservadors, defensors de l’Església i dels furs.

Si bé la novel·la descriu com els protagonistes s’afanyen a sobreviure i a lluitar junts contra el terror, també revela l’abisme que separava les elits, (de qualsevol bàndol), de la resta de la població, la qual tenia com a únic objectiu subsistir.

En el fons, res de nou. Fa cinc-cents anys algú ja va anticipar no només el que es viuria en el temps de les guerres carlines, sinó també més endavant: “Querido Sancho: Compruebo con pesar, como los palacios son ocupados por gañanes y las chozas por sabios. Nunca fui defensor de los reyes, pero peores son los que engañan al pueblo con trucos y mentiras, prometiendo lo que saben que nunca les darán. País este, amado Sancho, que destrona reyes y corona piratas, pensando que el oro del rey será repartido entre el pueblo, sin saber que los piratas solo reparten entre piratas.” Cervantes dixit.