A riure, pels descosits

Les generacions socials apareixen als anys 20 de la mà de sociòlegs i antropòlegs, que segmenten la població per analitzar la seva capacitat d’adaptació als canvis històrics i socials que els toca viure. Els boomers, per exemple, nascuts durant els booms demogràfics posteriors a les postguerres, van ser educats en l’art del contorsionisme i eren experts a encabir una família nombrosa, amb àvia i nevera, en un Seat 600 per anar a la platja. La generació X, els JASP (Jovenes Aunque Sobradamente Preparados), van demostrar enginy experimentant amb la multifuncionalitat dels estris tecnològics i van aprendre a rebobinar cintes de casset amb un boli Bic. Els mil·lenistes o ni-nis són de la generació Y, la primera que en néixer no duia un pa sota el braç, i no perquè aleshores tothom en digués baguette sinó perquè al lloc del pa hi duien un iPad. La Z, o centenials, han multiplicat de forma estratosfèrica els amics i en diu followers.

El nom que s’atorga a cada generació, a més de seguir criteris de classificació objectiva, acaba reflectint en clau poètica el seu valor essencial. Acabat l’alfabet llatí, la següent generació havia de ser l’Alfa, però la Covid ha desbancat l’alfabet grec i ha imposat pandemial. No sabem com s’adaptaran els pandemials, però sí que sabem que les mascaretes els estan robant els somriures, els riures per sota nas, les riallades, els pams de boca oberta, els morros (i els morrets!), els llengots o les arrufades de nas. Les expressions facials són una forma de comunicació genuïnament humana i sorgeixen com a resposta no condicionada a una emoció. El problema és que el camí també es pot fer a la inversa: quan repetim de forma voluntària o involuntària una gestualitat, acabem sentint l’emoció associada. Si, amagats darrere una mascareta, deixem de somriure, els pandemials es convertiran en la generació més trista de la història de la humanitat. A riure, pels descosits!