Sense por al futur

Jean Anouilh, escriptor i dramaturg francès va sentenciar: “Les preocupacions acaben menjant-se les unes a les altres, i al cap de deu anys, un s’adona que segueix vivint.”

Viure la vida implica ineludiblement enfrontar-se als problemes. No existeix la fórmula per poder dissociar-los, perquè formen part intrínseca de l’experiència humana. Com a persones que som, no ens quedarà mai cap altra alternativa que passar durs i crus hiverns. El mal temps seguirà arribant després de cada tardor, i haurem de conviure amb fred i tempestes, no tenim altre remei. En nosaltres hi ha la decisió i l’acció d’intentar minvar i relativitzar les adversitats que acompanyen aquest mal temps, i aprendre’n tot el que puguem. Però sempre després de l’hivern tornen la primavera i l’estiu. Els mals moments no són eterns, passen com passa el temps, i la distància els fa petits. Quan estem enmig de l’adversitat, sovint pensem que mai no s’acabarà, però no és cert.

Podem anar més lluny encara, deixant de classificar les coses que ens succeeixen en bones i dolentes, limitant-nos a acceptar totes les situacions com a grans oportunitats per intentar arribar a una vida més plena i més feliç. Podem posar les persones en dos grans grups: les que aprenen de totes les experiències, sense distinció de la naturalesa, i les que creuen que únicament s’aprèn dels èxits. Els del primer grup fan grans salts i acceleren sostingudament el seu creixement personal. Els del segon són col·leccionistes de fracassos i sotmeten les seves vides al sofriment i a l’angoixa permanent.

La vida consisteix a créixer i arribar a ser les magnífiques persones que ens hem proposat ser. El bon camí està a saber gestionar amb serenitat i optimisme tots els esdeveniments que se’ns tenen reservats, sense fer distinció entre bons i dolents.

I una darrera reflexió de José Luis Borges: “Si naixés de nou, viuria de manera diferent, perquè he dedicat més del 80% del temps a preparar-me per a problemes que mai es van presentar.”