La tortura del teletreball

Estadísticament, un individu adult disposa de 20.000 paraules actives que pot mobilitzar de forma espontània i 40.000 de passives, que comprèn i utilitza correctament. La realitat, però, és que aquest mateix individu adult només n’utilitza 1.500 per comunicar-se, un nombre ridícul si es té en compte l’arsenal lèxic de què disposa. A més, no sempre és el parlant qui decideix les paraules que formen part del sac de privilegiades sinó la realitat qui acaba imposant el repertori. Toc de queda n’és un bon exemple, una expressió d’origen militar que s’ha integrat ràpidament a la nostra parla i que, tot i que tècnicament és correcta, per la immediatesa amb què s’ha implantat, n’ha arraconat d’altres més genuïnament catalanes. Cobrefoc designa la mateixa acció de replegar-se, però a partir de l’analogia amb el tancament de les llars de foc abans d’anar a dormir per evitar incendis. També s’ha arraconat l’expressió medieval seny de lladre, que era el senyal de la campana per marcar el retorn a casa i no ser considerat automàticament un sospitós malfactor.

Incorporat toc de queda al selecte club de les 1.500, encreuem els dits perquè la situació no vagi a més i acabem com els veïns: a toc de xiulet o confinats. De moment, per limitar la mobilitat, Govern ha decretat l’obligatorietat del teletreball quan sigui possible, una situació que fa feliços a uns i no agrada tant a d’altres perquè fa coincidir les tasques remunerades amb la feina de casa. Si voleu un apunt etimològic per acabar de decidir de quin bàndol esteu, treballar deriva del llatí tripaliare, que significa torturar, mentre que feina ho fa de facenda, coses que han de ser fetes, i malgrat semblar expressions sinònimes, no són sempre intercanviables. De moment, podem teletreballar, però de cap de les maneres podem afegir el prefix tele, que prové del grec i significa lluny, a feina. És evident que no és el mateix teletreballar que fer feina.