Ser gran no és cap tara

El gran director de cinema suec Ingmar Bergman va dir: “Envellir és com escalar una gran muntanya: mentre puges les forces van disminuint, però la mirada es fa més lliure i la vista es torna més àmplia i serena.”

Si anem al diccionari i busquem la paraula vell apareixen diverses definicions. La primera de totes és: “Dit d’un ésser viu d’edat avançada.”

Quan pensem en persones grans, velles, ens pot venir al cap la imatge del típic avi que potser ha deixat de prendre decisions per si mateix, que sembla que s’ha rendit a la vida i al fet que els joves decideixin per ell. També podem pensar, per contra, en les persones grans tot terreny que no paren, que segueixen encarregant-se de tot com han fet tota la vida, que assumeixen d’alguna manera la responsabilitat de tirar endavant la seva vida i la de la seva família. Les dues formes de portar la vellesa són correctes. L’interessant és que, com en la majoria d’ocasions en què parlem sobre l’ésser humà i el seu comportament, no són les úniques formes de viure i veure aquesta etapa.

Si comencem a descriure tipus de persones grans, pot ser que no acabem mai. Igual que si ens posem a descriure tipus de persones joves, us imagineu quantes pàgines ocuparia aquesta columna?

Si estàs dins del grup de persones que comencen a qüestionar-se la seva joventut... No et preocupis, estàs creixent, sempre. I si això porta de la mà l’envelliment, què té això de dolent?

Els temps han anat canviant, la vellesa s’està entenent d’una manera diferent. Per descomptat que hi ha aspectes que sempre romanen quan pensem en una persona gran: la saviesa de l’experiència, el respecte, els costums… Però en general l’actitud davant la vida és cada cop millor.

Amb el pas dels anys –i cada vegada vivim més– els moments vitals es van postergant i si abans els 40 eren la flor de la vida... Ara ho són els 60! No sentis por per complir dècades, és un bon senyal i l’alternativa és molt pitjor.