La guerra dels set dies

Un titular del Diari que recull l’enfrontament entre el ministre de Salut, Joan Martínez Benazet, i la consellera de terceravia Carine Montaner.

La crisi propiciada per la pandèmia ha instal·lat a l’escenari mediàtic el Ministre de Salut des de la diada de la Constitució. No pretendré pas aquí mesurar i encara menys valorar la seva gestió global davant d’un Ministeri clau per raons òbvies. Sí que ens posaríem d’acord a apreciar i estimar-li una dedicació constant i redundant, i tot això amb unes arts comunicatives proactives, independentment de pertànyer a una professió feta a mida pel càrrec, que tot ajuda. Les seves intervencions públiques, bàsicament en forma de rodes de premsa, pertinents per a molts, han aixecat polseguera a l’oposició i també alguns sectors de l’opinió pública. El seu estil assossegat anava mantenint una línia amb perfil amable, fins que la consellera Carine Montaner el va interpel·lar durament, penso que posant en dubte la seva praxi i els seus coneixements mèdics, amb apunts de postcultura barata de viquipèdia. El ministre va baixar alhora a les trinxeres, i el debat va mutar en una picabaralla àcida que podria ser de bar, si aquests no estiguessin tancats i barrats. Entenc que el duel no va traspassar els límits decorosos, per comparar-ho amb algunes batalles èpiques, disputades en aquest mateix hemicicle. Però una Montaner excessiva, ferida i punyent, va anar a eixugar-se les llàgrimes a la vora de Sindicatura, tal com un infant a qui li han trencat un joguet al pati de l’escola. Sembla que gràcies a la destresa de la Presidència del Consell General s’ha reconduït l’afer i la sang no arribarà al riu, cosa que celebrem. Sorprèn, però, que en el grup de terceravia, caracteritzat per un posat de calma tranquil·la, a vegades exasperant, surti a la palestra una enfant terrible que amb les seves bravates inoportunes trenqui amb l’estil parsimoniós del seu líder.