Resiliència

Hi ha que diu que les pandèmies són la manera que té la natura per equilibrar l'excés de població. Evidentment jo no hi estic d’acord, ni per la fredor de l'afirmació, ja que estem parlant de vides humanes, ni perquè em nego a pensar que la natura sigui tan selectiva. És evident que qualsevol desastre és pitjor per als més desvalguts. El que sí crec fervorosament, és que les situacions extremes que experimentem al llarg de la vida tenen un aspecte positiu, ens fan valorar coses que abans no vèiem o de les quals ens queixàvem contínuament, i que ara tant enyorem. Aquest mes de novembre ha estat un dels més calorosos dels últims anys, el mes de novembre de fa 38 anys va ploure gairebé el doble del que ho acostuma a fer i això va portar a viure un dels episodis més tràgics de la nostra història, fins avui, en què la pandèmia ens ha tustat a tots nivells, amb una sotragada més forta de la que mai haguéssim imaginat. La diferència, és que el 1982 era com si tothom sabés el que havia de fer: ajudar. La gent es va transformar, va oblidar amb què i amb qui estava enfadat, actitud relacionada amb la resiliència, un terme manllevat de la ciència i que fa referència a la resistència que presenten els sòlids, en el nostre cas, els individus, davant del trencament per xoc, en aquest cas, la Covid-19. Els que van viure de primera mà els aiguats del 1982 recorden, sobretot, la solidaritat de la gent. Avui, el que ha de prevaldre entre tots nosaltres és la solidaritat col·lectiva, hem de deixar de pensar que els nostres problemes són personals i adonar-nos que són col·lectius. La resiliència no és una qualitat innata, però potser aquesta pandèmia ens faci desenvolupar el sentiment de grup i deixar de banda, almenys una mica, aquesta individualitat a què, cada cop, estem més abocats i que ens fa oblidar que hi ha persones que ho passen molt malament. Gràcies a tots i totes el que heu fet realitat la recollida de més de 10 tones d’aliments!