Escac al rei

Amb una actriu desconeguda i els escacs de teló de fons, Gambito de dama arrencava amb poques possibilitats d’èxit i s’ha convertit en la sèrie més vista de Netflix. L’interès que pugui suscitar una sèrie és imprevisible: hi ha grans produccions fallides i d’altres menys ambicioses que, com aquesta, impacten de forma evident en la societat. De moment, els taulers d’escacs s’han esgotat en jogueteries, els jugadors en línia han augmentat significativament i, segons la Federació Internacional d’Escacs, en dues setmanes s’han rebut el mateix nombre de sol·licituds d’ingrés que en els últims cinc anys, moltes de les quals de dones. Ara toca esperar a veure si això és només una moda... una flor de confinament!

Sigui com sigui, la història fictícia de Beth Harmon visibilitza la dona en l’esport de competició i ho fa des de la normalitat: fugint de discursos feministes precuinats i sense reduir les estratègies de triomf a la bellesa física. Per començar, el títol ja és una declaració servida en clau de metàfora. El gambit de dama és l’obertura que arrisca l’única figura femenina com a estratègia per intimidar l’adversari.

La invisibilització de l’esport femení ve de lluny. En els Jocs Olímpics antics no només no hi participaven les dones sinó que no hi podien assistir ni de públic i a les primeres Olimpíades modernes, el 1896, tampoc van competir.

I si la solució al problema és al tauler? Mentre al rei li sigui permès l’enroc, moure’s excepcionalment per protegir-se darrere una torre, li facin la cort cavalls i alfils i utilitzi els peons com a carn de canó, l’única peça en situació d’escac i mat és la dama. Si els escacs són una metàfora de la vida, potser un dia es coronarà un peó, trencarà les normes del joc i demanarà intercanviar-se pel rei. És probable que el peó amagat sota l’elm i la cuirassa sigui una dona, però el gènere en aquesta història no és important. Estem parlant d’igualtat.