En els moments de calma

Conec molt poca gent que pugui dir que mai s’ha sortit de mare. Jo mateixa, que considero que soc bastant pacient, en alguns moments de la meva vida, i no pocs, he perdut els papers i he respost malament a algú o he començat a cridar com una boja. Qui de nosaltres no ha “pété les plombs”, que diuen els francesos, i ha tingut una reacció desaforada i segurament per un motiu sense importància. Perquè aquesta és l’altra, no sempre, quan tenim una reacció d’aquest tipus, és per una cosa que no suportem, per això mateix, quan ja ens trobem en el moment de calma que segueix aquest tipus de reaccions, ens adonem de com n’estava de fora de lloc la nostra actitud i ens en sentim avergonyits; bé, no tothom. N’hi ha que senten vergonya i eviten recordar-ho; altres, a més, demanen perdó, i d’altres continuen considerant que la seva actitud és normal i justificada. És evident que la societat en què vivim reprova aquests comportaments, s’entén que són actituds que denoten un punt d’immaduresa. Ara bé, on sortir-se de mare és més habitual és quan estem davant el volant, de fet, té nom i tot, violència viària, com quan premem fort el clàxon, n’hi ha que pensen que per això es va inventar, acció generalment acompanyada d’una sèrie de ganyotes i gesticulacions obscenes i que poden acabar en violència física quan els conductors implicats decideixen baixar del seu automòbil. Les causes d’aquesta violència viària es veu que estan molt relacionades amb la sensació d’anonimat i, sobretot, impunitat que ofereix el vehicle. Evidentment l’estrès, la tensió en són el motiu principal, i en aquests temps de pandèmia tots nosaltres en patim. Quan vam saber que s’havia pres la decisió de no obrir les estacions d’esquí, vaig veure decepció i gent irritada i exaltada, fins i tot, a qui va perdre els papers, però segur que arribat el moment de calma, hàgim demanat perdó o no, hem reflexionat i tots nosaltres hem entès, encara que sigui una mica, aquesta decisió.