WTF amb el català?

El ministeri de Cultura i el servei de Política Lingüística han renovat la campanya Atreveix-t’hi per fomentar l’ús del català. La novetat d’enguany és que té el focus d’interès en els joves, perquè, malgrat tenir-ne coneixements elevats, en fa un ús menys freqüent. Un dels pilars de la campanya és la cançó d’un grup de nom anglès, però esperit andorrà!, Punkers Love the 80’s, que sentencia que en català no diem Oh, yeah! sinó Oi, tant!, que el bocata és un entrepà, que el català és la nostra llengua o que no hi ha cap motiu perquè ens n’avergonyim. Francament, treballo amb adolescents i dubto que el missatge de la cançó els convidi a utilitzar de forma més extensa la llengua catalana. Si en parlen una altra, no és per vergonya, i us puc dir, en favor seu, que jo mai no he tingut la necessitat de canviar de llengua per relacionar-m’hi. Potser no els hem ajudat a sentir-se prou integrats. Per sort, el català a Andorra és una llengua de prestigi i se’ls ha de fer entendre, WTF, què collons!, que aquest prestigi també és seu!

L’any 2007 la literatura catalana va ser la convidada a la Fira del llibre de Frankfurt i Quim Monzó, l’escriptor català amb menys pèls a la llengua, va fer el discurs inaugural. Magistral i incisiu, com sempre!, Monzó recordava que la catalana era una literatura repartida entre diversos estats i que es vehiculava en una llengua que no acabava de ser realment oficial enlloc “encara que n’hi hagi un i mig que ho proclamin; sempre que aquesta proclamació no molesti els turistes, els esquiadors de pas o els repartidors de butà”. Probablement els repartidors de butà mai no han estat contraris a parlar català i, ara que turistes i esquiadors han desaparegut, no hauria de ser difícil donar una empenta a la llengua. Ja hi ha una llei que la protegeix i no cal emmascarar discursos del tipus Soyez propre, parlez catalan! (tot i que als francesos els va funcionar prou bé!).