Nadal: cada ovella...

Per Nadal, cada ovella al seu corral, glosa la dita i moltes han estat les famílies que, fins al Nadal de l'any passat i independentment de l'evolució real del concepte de família al llarg del segle XX, s'han anat retrobant, celebració rere celebració, al tomb d'una taula on es reunia una gernació de parents: padrins, pares i nets; germans, cosins, oncles i nebots –en versió masculina i femenina, evidentment, per no haver de precisar, coses d'ara: padrins i padrines, pares i mares i nets i netes...– que podia fer pensar que els anys passaven, com qui diria: sense passar.

El 2020 ha dit prou i, des del març, ens prepara a acceptar que les cases ja no són fetes per acollir tanta gent. Visquem on visquem, ha decidit que ens cal assumir que ja no som part íntegra d'aquelles grans mansions on cabia tothom perquè cadascú podia trobar-hi el seu racó, al qual tenia dret pel sol fet de formar part de la fratria.

Ens hem tornat éssers urbans.

Vivim en pisets on tot just cal anar a dormir després de la feina i descansar suficientment per a tornar-hi l'endemà. Són espais fets a mida justa. Justa en tots els sentits ja que la minsa economia familiar no permet anar més lluny que l'espai reduït indispensable per a un nucli familiar reduït al més mínim extrem.

Enguany, doncs: re de poder somiar que estem units i que som molts i que la casa

–encara que no sigui del tot la nostra– és gran. Enguany, ens caldrà assumir la nostra petitesa i no serviran de re els regals, la cel·lofana i les llums de colors.

Fins i tot els que hi posaven la casa perquè disposaven d'espai sobrer trobaran a faltar l'escalfor de les agraïdes abraçades que el Covid els haurà furtat.

Sí, aquest Nadal ens toca, doncs, assumir la nostra petitesa. Fem-ho sense ressentiment; agafem-ho com a ocasió propícia per a la reflexió; aprofitem el temps per a fer sincer balanç de la nostra vida. I treure'n les oportunes conclusions.