Distopia

Fa pocs dies que he vist “La valla”, una sèrie ambientada en un futur no gaire llunyà on, després d’una tercera guerra mundial, les democràcies occidentals s’han convertit en dictadures. A Madrid, una tanca divideix una classe privilegiada de la resta de la societat que ha perdut tots els seus drets. Sense voler, reflecteix una realitat en el temps de pandèmia que estem vivint i que a voltes ens costa diferenciar de tantes al·legories distòpiques.

Estat d’emergència i repressió militar, escassetat de recursos naturals,... per què ens atrau aquest relat, el d’una societat fictícia indesitjable, on tot transcorre en termes oposats als d’una societat ideal? Per què aquesta fascinació per la deshumanització i pels governs tirànics?

Les distopies guarden relació amb l’època i el context sociopolític en què es conceben. Un món feliç (1932) d’Aldous Huxley, 1984 (1949) de George Orwell o El conte de la criada (1985) de Margaret Atwood són una crítica i un avís sobre els defectes de les nostres societats: les desigualtats, la crisi medi ambiental, la política i l’economia, la religió i l’ètica, els perills de la ciència i de la tecnologia. Ens adverteixen de la mediocritat generalitzada, de l’assumpció del pensament únic, de l’acceptació del nostre lloc en l’engranatge social, del consumisme i de l’individualisme, de l’evolució de les democràcies liberals cap a societats totalitàries i de la pèrdua de les llibertats civils.

Metàfores que ens posen a prova? Estaria bé que hi reflexionéssim, que sortíssim de la nostra zona de confort: “això aquí no pot passar” ja que en determinades circumstàncies pot passar qualsevol cosa en qualsevol lloc. En aquests relats, i crec que això és el que ens tranquil·litza, un moviment resistent recupera els drets i les llibertats... Confiem que aquesta resistència formi part del nostre dia a dia per defensar el que ha costat dècades de lluita i d’esforços socials.