Alimentar la bèstia

Hi ha coses que en ple segle XXI són força incomprensibles. No sé si es perquè la humanitat té tendència a reproduir els errors del passat o bé perquè les generacions que venen s’han oblidat de llegir la història que ens precedeix, però l’alimentació dels moviments populistes acaba portant conseqüències, normalment negatives. El dia de Reis en vam veure un exemple en el lloc on mai ens ho hauríem imaginat, més enllà de a les sèries de Netflix, l’assalt del trumpisme al Capitoli. Llegint un fil a Twitter de l’analista d’estètica política Patricia Centeno (@politicaymoda), vaig reflexionar com a vegades el diable es disfressa per fer riure, i quan te n’adones aquesta rialla s’acaba convertint en llàgrimes. Quan durant la tarda vèiem els friquis que s’havien aplegat al voltant de l’obelisc escoltant el discurs de Donald Trump (em permetran que ja no li digui president) arengant-los per rebutjar els resultats electorals, se’ns escapava un somriure. Fins que, gràcies a les xarxes, i a les fotos que hi havia, els que entenen de semiòtica van començar a rascar i t’adones que no és pas de casualitat que una persona vagi disfressada de víking i acabi assaltant la seu de la democràcia americana, ja que aquesta estètica se l’ha apropiat el supremacisme blanc; tampoc que un altre llueixi el que de lluny semblaven dessuadores de la Marvel i una de les seves pel·lícules, Civil War, perquè tal vegada és el que desitgen. Ni tampoc que els acompanyin les banderes de la Confederació, sí, aquells que va perdre la Guerra de Secessió i que si fos per ells l’esclavitud encara estaria vigent. Amb això què vull dir? Doncs que a vegades per més ridícula que sembli l’aparença cal gratar una mica més enllà del primer cop d’ull per veure el que realment s’amaga darrere d’una estètica que ens pot semblar tronada i casposa. A la vida, com en els regals, l’embolcall és important, però encara ho és molt més el que s’amaga a dins. I una vegada més, la saviesa popular ens acaba deixant una frase que ens pot resumir el que jo en tantes línies he volgut expressar, que no és altra que cal enfrontar-se als llops que van amb pell de corder.