El pessimisme ignorant

Viatjar, ja sigui a l’altra part de món o a la ciutat al costat de casa, és un aprenentatge. Quan vaig ser a Toronto vaig descobrir el carrer més llarg del món, 1.896 km. Perquè us en feu una idea, agafes el metro a Yonge Street i després d’una hora surts a l’exterior i encara ets al mateix carrer. A banda d’experiències com aquesta, em vaig adonar de com els mitjans de comunicació poden condicionar la nostra manera de veure i viure el món. La majoria dels meus companys d’estudi eren brasilers, els surt molt més econòmic que anar al seu destí somiat, els Estats Units. Cap d’ells a la seva ciutat d’origen agafa el metro, ni surt sol de casa i viuen amb el terror immens de pensar que potser serà l’últim dia de la seva vida per la inseguretat que domina aquest país. En canvi, a Toronto se sentien segurs, agafaven el metro com una experiència nova i passejaven per la ciutat com infants acabats de sortir d’escola, enjogassats els uns amb els altres. No tenien por perquè, evidentment ni miraven les notícies, ni llegien els diaris canadencs, estaven de “vacances” i s’estalviaven la por que m’envaïa a mi quan mirava o escoltava els titulars que dominaven els mitjans: “Una dona assassinada al metro cada dia a Toronto”, “La ciutat de Toronto, una de les més insegures del món”. Quan intentava explicar als meus classmates brasilers que Toronto no era tan diferent de Sao Paolo, i veia la seva cara d’incredulitat, desistia de continuar. No sé si és cert que, com deia Hans Rosling, el pessimisme és una visió distorsionada de la realitat, però les notícies negatives són les protagonistes dels mitjans de comunicació basats en una política d’explotació de la por, per això des d’aleshores prefereixo llegir les notícies positives. Aquesta setmana no ha sortit a les notícies, però els alumnes del país, tot i les mascaretes i el gel, han pogut tornar a l’escola, deixant enrere les classes telemàtiques que començaven a planar pels nostres pensaments.