Entre l'infern i la glòria

No tot ha estat negatiu el 2020! Àlvar Valls va treure la seva novel·la sobre Verdaguer les darreres pàgines de la qual m’han acompanyat en els primers dies d’aquest any.

Monumental. És el primer mot que se m’acut. Moltes gràcies Àlvar: un autèntic regal!

Tanmateix, em costa qualificar l’obra de novel·la. Per més que n’empri l’estructura, que ho digui l’autor, per més que, en més d’un moment, el lector ho palpi pàgina rere pàgina, ningú no ho podrà negar, de l’escriptura traspua un treball de recerca molt més propi d’altres gèneres. Suggerit pels subtítols que temporitzen els records del protagonista –Verdaguer–, m’atreveixo a parlar d’orquestració d’una simfonia discursiva que, escandint els moments documentats de la vida del poeta, basteix una espiral dramàtica que ens porta a copsar la figura d’un personatge emblemàtic, amb els seus punts forts i els que no tant, amb les seves creences i els seus valors, amb la seva generositat, el seu despreniment i les seves línies vermelles que no deixa que es traspassin...

L’Àlvar Valls ens lliura una partitura, dibuixada amb una extraordinària riquesa de lèxic, amb la voluntat marcada de deixar traça dels diferents matisos territorials de la llengua, que ha escrit amb passió –no es pot compondre així d’una altra manera–, amb una tenacitat de tità. Lliure, cadascú de nosaltres, d’iniciar-ne el recorregut adaptant-nos al tempo que ens marca l’autor de manera a fruir-ne amb tota la nostra capacitat individual, sigui emotiva, cerebral o purament estètica... Què hi fa?

Reconec no ser un gran coneixedor de Verdaguer. Llegida L’Atlàntida amb gran interès a l’inici dels anys 70 i poc després Canigó, en conec alguns, pocs, altres poemes. Va impressionar-me la visió premonitòria de l’Oda a Barcelona que vaig memoritzar i que vaig ser capaç de recitar durant anys...

Tornaré a Verdaguer. Segur que un dels objectius del llibre vol ser aquest. Amb mi, ha fet diana.