Desconcert

Quan busco la inspiració per redactar el meu article em poso alguns límits, és a dir, temes que no vull tractar ja que estan massa mediatitzats (per no provocar un efecte de cansament en el lector) o dels quals no em noto segur tenint en compte els meus coneixements en la matèria. Per aquesta raó els meus escrits parlen sovint de gestió política, del nostre preciós entorn natural o de com nosaltres, éssers humans, malbaratem els recursos del planeta i posem en perill la nostra existència i la de les altres espècies animals i vegetals. No obstant això, avui faré una petita excepció, ja que us parlaré de la crisi sanitària, i més concretament del desconcert que pot provocar entre la població la gestió o les declaracions de les autoritats polítiques i sanitàries. Es tracta d’un tema més que present als mitjans de comunicació (seria interessant fer un estudi i determinar quin percentatge ocupa a la premsa, la televisió o les xarxes socials), però crec que val la pena comentar-lo. En efecte, i només agafaré alguns exemples dels molts que es podrien utilitzar, com no pot provocar desconcert el fet que la gestió de la crisi sanitària sigui tan diferent entre països (alguns confinen, d’altres no fan res o apliquen un toc i queda, alguns menys nombrosos deixen que la pandèmia s’hi instal·li argumentant que busquen la immunitat col·lectiva, etc.) o el fet que les declaracions dels responsables polítics siguin a vegades contradictòries envers les de les autoritats sanitàries (com a exemples més recents tenim el tema de l’ús de les mascaretes casolanes, en què els polítics i l’OMS no coincideixen, o d’alguns dirigents que desaconsellen la vacuna quan de moment és l’única esperança que tenim de sortir de la crisi). Aquesta manca de coherència, a més de generar un gran desconcert entre els ciutadans, deriva després en manca de confiança vers les institucions, sentiment que cal justament evitar en aquests moments tan difícils, en què la unitat hauria de ser la norma.