A les dones de confort

Acabat d’estrenar el 2021, el tribunal de Seül sentenciava el Japó a indemnitzar 12 dones que van ser obligades a prostituir-se durant l’ocupació de Corea, el 1945. Per desgràcia, no és la primera vegada que el passat ens retorna i vomita notícies de les aberracions que la humanitat ha protagonitzat al llarg de la història. El que m’horroritza és la reacció encara indulgent sobre aquestes accions, com per exemple les declaracions de l’alcalde d’Osaka referint-se a les víctimes: “Era necessari per mantenir la disciplina de les tropes. Per als soldats que arrisquen la vida en circumstàncies en què les bales queien com gotes de pluja, el sistema de dones de confort era necessari per donar-los una mica de descans.” Si no n’hi ha prou amb l’aberració d’aquesta declaració, podeu mirar la filmació que els investigadors del Centre dels Drets Humans de la Universitat de Seül van descobrir l’any 2000 als Arxius Nacionals dels Estats Units, una pel·lícula que en deixa testimoni. El metratge només dura 18 segons però impacta veure la cara de les dones mirant a terra mentre una parla amb un soldat xinès. Són cares resultat de la intimidació, és a dir, de la por, de sentir-se acovardida, desanimada, esporuguida, espantada, descoratjada, abatuda, desanimada, anihilada, aterrida, esborronada, desfeta. No vull dramatitzar amb xifres d’abusos a dones, n’hi ha moltes de nosaltres que tenim una vida plena com a dones, i que no hem viscut pel fet de ser-ho cap moment traumàtic, però quina de vosaltres no ha abaixat la cara quan un dia passejant pel carrer passa una colla de nois i un d’ells et toca el cul, sense veure-ho a venir, o quan a l’autobús s’asseu un home al teu costat i t’adones que la conversa no va cap on ha d’anar i tornes a abaixar la cara, a mirar cap a la finestra, o el comentari d’un company de feina fora de lloc i que et fa tornar a abaixar la cara. Ja n’hi ha prou, aixequem la cara i diguem prou! Any 2021, Any Internacional de la Confiança.