Senyores i senyors!

A dos anys vista de les eleccions, sembla que a Xavier Espot ja li volen fer el llit i el nom de Conxita Marsol s'ha llegit aquesta setmana a la premsa com a aspirant a «primera dona cap de govern». De caps de govern n'hi ha hagut set, tots ells han estat de sexe masculí i, en canvi, mai no hem llegit l'expressió «home cap de govern». Si filem prim, el càrrec cap de govern, en clau de llenguatge inclusiu, és políticament correcte perquè no necessita flexió de gènere i per tant acceptaria qualsevol aspirant, masculí, femení o neutre. Ara bé, la política ha estat històricament cosa d'homes i, per aquest motiu, quan parlem (...o ens queixem!) dels polítics, ho fem en masculí, i quan ho fem de les polítiques és per referir-nos a les estratègies de gestió.

Això del llenguatge inclusiu és un bon trencaclosques per als parlants, però sobretot per a les institucions, que no volen ferir la sensibilitat dels ciutadans i han de normalitzar situacions que van més enllà del gènere. L'alternança, senyores i senyors!, a més de fer els discursos farragosos i trencar amb el principi d'economia del llenguatge, ja no és políticament correcta perquè es basa en el binarisme de gènere. Més enllà dels cisgènere –els individus que s'identifiquen amb el gènere amb què han nascut–, cal incloure els transgènere, que s'identifiquen amb un de diferent del seu; i els queer, els individus no binaris que se senten sense gènere o s'identifiquen amb qualsevol d'ells.

De moment, la llengua escrita ha resolt el problema bescanviant la vocal que flexiona el gènere pel símbol gràfic x, que en matemàtica designa allò que desconeixem.

El problema, però, és que no es pot pronunciar i quan ho fem tendim a utilitzar el masculí. En definitiva, si la llengua ha de descriure la realitat social i té la capacitat de modificar creences i estereotips, el llenguatge inclusiu encara no ha resolt la incògnita i la x no és la resposta.