Manifestacions violentes

Des de fa dues setmanes, algunes ciutats de Catalunya són l’escenari de protestes per la detenció del raper Pablo Hasél i per la defensa de la llibertat d’expressió. L’empresonament del cantant ha estat l’espurna i l’excusa perquè molts joves enrabiats esclatin de forma violenta per protestar sobre qüestions que fa molt de temps que estan latents i que la pandèmia ha agreujat. Els motius són del tot comprensibles i legítims: l’atur juvenil, la precarietat laboral, el cost de la vida, l’accés a l’habitatge, el futur incert, etc. Es tracta d’unes preocupacions i dificultats que s’han agreujat amb la crisi sanitària i que, malauradament, no els afecten exclusivament a ells; els joves de casa nostra també es poden veure identificats amb algunes d’aquestes inquietuds.

Manifestar-se és un dret que cal respectar, però en cap cas sota forma de violència amb disturbis i actes vandàlics. Voler expressar el descontentament social i la precarietat dels joves cremant contenidors, saquejant comerços o, fins i tot, posant en perill la vida d’alguns és inacceptable. Tanmateix, crec que és una forma de perdre credibilitat i adhesions a les causes. Alguns dels joves argumenten que estan cansats de manifestar-se de forma pacífica sense aconseguir res. Possiblement tenen part de raó. Ara bé, actuar amb una violència descontrolada segur que encara és menys efectiu. Aquestes actuacions només criminalitzen els joves i deslegitimen les seves reivindicacions. La desorganització dels manifestants, el caos i els danys provocats pels incidents fan perdre de vista els motius legítims i reals de les protestes.

Les causes de les protestes d’aquests joves són del tot comprensibles, però l’única manera d’aconseguir algun canvi de ben segur que no passa per la violència reactiva. La història ens confirma que per aconseguir alguna reforma cal agafar camins més llargs, amb moviments no violents i sobretot més constructius.