L'infern pot i ha d'esperar

Recordo exactament on era l’11 de setembre del 2001, segur que tots nosaltres ho recordem si teníem l’edat suficient en aquell fatídic dia. Són dies que canvien la direcció del món. Diuen que després de l’11-S els novaiorquesos se saludaven pel carrer com si fos un petit poble on tothom es coneix, hi havia una tristor generalitzada, però a la vegada una complicitat, un soc aquí per si em necessites tipus les salutacions que fem els motards quan ens creuem (aclarit per si algú s’ho havia qüestionat).

El 13-M del 2020 va ser un d’aquells dies que marquen l’inici d’una època. La família i la llar foren el més important i bastió per no tombar la nostra fortalesa anímica. Així, vam aprendre a jugar en família, a fer gimnàstica junts tot descobrint que les bosses de la compra poden ser unes bones manuelles plenes de brics de llet o brou de pollastre, a descobrir que anar a llançar les escombraries era fantàstic, o a saber que la teva filla petita sap jugar al parxís. Més tard vam descobrir que la Terra i les espècies d’animals es recuperaven sense el nostre desmesurat progrés. Gran país que no va tenir colors polítics, redactant i aprovant lleis en temps rècord. Vam ser més humans i més andorrans que mai...

Recordarem sempre els que ens han deixat, en molts casos sense poder estar amb ells. Agrairem sempre als sanitaris, bombers, policies, docents i tots aquells que van fer possible la reacció de tot un petit però gran país.

Ara, en l’aniversari després de l’inici de la pandèmia, també hem de pensar en el present econòmic, en les empreses, autònoms i aturats. Ja fa molts mesos que tenim prohibit entrar en pànic depressiu, i és ben cert que un mes, dos o tres com a prova d’esforç era raonable, hi estem d’acord, però no ens queda més que resistir i ressorgir d’entre les cendres. La llum hi és, la veig, la veiem. No tireu mai la tovallola. Aguanteu!

I no!, no ens veiem a l’infern, l’infern pot i ha d’esperar.