A llarg termini: Andorra?

Els propers 25 i 26 de març, la visita oficial del Cap de l'Estat espanyol posarà fi a una situació un pèl anòmala dins de les relacions entre dos estats veïns signataris d'un tractat de bon veïnatge.

Que tal visita pugui remoure alguna freixura també és fàcil d'entendre vistes les reivindicacions que, sense cap fonament ni jurídic ni històric, van arribar-se a formular quan es redactava la Constitució de 1993. De llavors ençà, el text és pedra de toc que marca i guia el funcionament de les nostres institucions. Ahir, se'n va celebrar el vint-i-vuitè aniversari.

Haver arribat fins aquí, ha estat, sense cap dubte, un joc de voluntats i circumstàncies a través dels segles (cf. Història d'Andorra en 11 claus, O. Vergés, 2016). Ara bé, el segle XX ha conegut un creixement del coneixement científic que ha reduït distàncies a àmbit planetari i està accelerant la història d'una manera mai coneguda abans.

La supervivència d'Andorra ha estat fruit de la defensa i permanència d'un pacte del 1278 que establia un savi equilibri entre dos poders, l'eclesiàstic i el civil, en confrontació a Europa, i que, al llarg de segles i batalles han determinat les bases que han modelat el continent fins avui dia. Ara, els poders en confrontació, en àmbit planetari, evolucionen. Bufen vents de canvi. Si Andorra vol continuar formant part del que s'està bastint ―ningú no sap encara ni què ni com serà―, no ha d'equivocar-se en com projectar-se vers el futur.

La pandèmia accelera encara més tot procés. La confrontació entre el poder dels estats i el de les multinacionals no és dels menys importants. Com en qualsevol qüestió, no hi ha ni línies rectes ni veritats d'un sol color. Una certesa, però: fins i tot Estats molt més forts que nosaltres s'han d'agrupar per poder fer front a l'escomesa. Si no vol desaparèixer, Andorra ha de ser part íntegra d'un espai-poder més fort i tenir molt present quines són les forces en conflicte.