Un any després

Ja fa un any de l’inici d’una pandèmia que molts no vam considerar amb el respecte que mereixia. Fins que no va arribar el confinament, per a la majoria de nosaltres, el coronavirus era una simple grip. Ara, amb la retrospectiva d’aquests mesos, i sense cap perspectiva clara del seu acabament, només podem fer un balanç provisional, força més agre que dolç.

Costa trobar-hi aspectes positius. Podem dir que la crisi sanitària ens ha recordat la importància de tenir un bon sistema sanitari públic, hem vist clarament la necessitat de diversificar l’economia del país i hem accelerat certs canvis legislatius. Si ens centrem en el dia a dia de les persones, potser alguns troben en el teletreball millores per conciliar la vida laboral i familiar. Però, indiscutiblement, pesen molt més els efectes negatius que ens està deixant la Covid-19. Els primers afectats són, malauradament, els familiars i amics que han perdut algun ésser estimat. Res suprimirà el dolor que els representa la pèrdua, agreujat per l’impediment d’haver pogut fer el comiat desitjat. La pandèmia ha aïllat els avis, ha deixat els infants sense moltes estones d’esbarjo als parcs. Els joves han hagut d’incorporar les mascaretes a les aules, acostumar-se als confinaments periòdics de les seves classes i perdent moltes estones de lleure. Tots hem perdut certa llibertat amb les prohibicions de mobilitat, i hem hagut de limitar les activitats lúdiques, socials i culturals. Per a moltes persones hi hem d’afegir unes greus dificultats laborals i econòmiques, havent perdut la feina o el negoci i sense perspectives de millora. Tot plegat està posant a prova la salut mental de molts.

Fa un any, alguns ens pensàvem que seria qüestió d’uns mesos. Un any després veiem que el final de la crisi sanitària és encara molt incert. Les vacunes ens donen una mica de llum, però l’evolució de la pandèmia i les seves conseqüències finals són una veritable incògnita.