Personatges (VIII)

Les últimes setmanes s’ha reproduït, una vegada més, la recurrent polèmica sobre si Andorra continua sent o no un paradís fiscal. En aquest cas, arran de la decisió d’alguns youtubers de traslladar la seva residència al Principat.

És realment curiós com aquesta controvèrsia sempre coincideix amb períodes de fortes crisis econòmiques als països veïns i alhora amb increments sistemàtics de la pressió fiscal fins a límits gairebé confiscatoris. Estem parlant que, comptant només la imposició directa, el nivell impositiu pot arribar en aquests països al 60%, combinant l’impost sobre la renda amb l’impost sobre el patrimoni. Si a això hi afegim la imposició indirecta (IVA, impostos especials, taxes estatals, autonòmiques i locals), podem afirmar que, en funció dels guanys, una persona pot començar a disposar dels seus ingressos el mes de juliol de cada any. La resta els dedica, o més ben dit, li dediquen, a pagar impostos.

Per la seva banda, Andorra ha complert amb totes las exigències del països del seu entorn per ser homologable en assumptes com la cooperació fiscal internacional, introduint els impostos directes i indirectes, i complint amb els sistemes de prevenció del blanqueig de capitals. Com molt bé ha dit el cap de Govern, hi ha països europeus que tenen una fiscalitat similar a l’andorrana, afegint amb encert que els canvis de residència cap a Andorra no es produeixen només per la fiscalitat, sinó per la suma d’altres factors tant o més rellevants com la seguretat personal o les altes prestacions sanitàries i educatives que ofereix el país.

Dante ja ho va advertir fa molts segles, encara que ell es referia a la porta d’entrada a un altre infern: Lasciate ogni speranza, voi ch’entrate (abandoneu tota esperança, els que aquí entreu). Només cal substituir les portes per les fronteres i afegir al concepte d’infern, el de fiscal. Dit altrament, sense infern potser no hi hauria paradís.