Veïns i interessos

Fa tot just un any, el món ha canviat i s’ha girat el mitjó. Hem anat aprenent sobre el virus gràcies al rigor científic d’uns, però també ens han enganyat entabanadors. Hem avançat obstinadament donant cops amb pals de cec. Els diferents Governs, voluntariosos però poc habituats i molt reticents a gestionar les sorpreses, s’han anat adaptant sobre la marxa, prenent decisions dinàmiques més o menys encertades. En aquest escenari inaudit, ens hem adonat des del primer dia de la impossibilitat de conjugar amb èxit els dos objectius prioritaris: la salut i l’economia. El nostre executiu, com qualsevol altre, ha aplicat les fórmules a l’abast per cuidar i prioritzar la salut, cal dir-ho, gràcies i a base d’un sistema sanitari envejable i paral·lelament sostenir l’economia, injectant diner públic i exercint un intervencionisme mai vist en una economia de mercat com la nostra. És evident també que les restriccions en mobilitat, element enemic en la contenció de la pandèmia, ens han retallat la llibertat i han sentenciat el monocultiu del turisme. Penso que en aquest aspecte, entenem i suportem millor les limitacions internes que quan ens les dicten des de fora, organitzant, tutelant i gestionant-nos la nostra vida des del caos. Tot i disposar d’una frontera sud que és competència de l’Estat espanyol, tenim al mateix temps un lligam geogràfic amb Catalunya. La Generalitat no ens ha fet cap favor amb les seves decisions competencials discutibles, ofegant-nos de forma oportunista i cruel. La grata sorpresa ens va arribar dimecres a la tarda, quan l’Estat espanyol resol la llibertat inequívoca de moviments recíprocs entre els dos Estats sobirans. I tot això coincideix en el temps, fil per randa, amb una visita reial, on entenc que la diplomàcia i la bona entesa van establir lligams exquisits i molta comprensió. Ja diuen que en els moments de dificultat és quan es poden apreciar els veritables amics!