Val la pena ser optimista?

L’optimisme i el pessimisme no són altra cosa que la forma en què veiem la vida, si en tons més alegres o en tons més tristos. L’optimisme és una forma de les formes de veure i percebre la vida. No consisteix a ser incapaç de detectar el negatiu, sinó en aturar-se més en el bé que en el mal.

L’optimista ha après a posar el focus en el que val la pena. Aquest optimisme es reflecteix en com mirem tres moments del temps: passat, present i futur. Hi ha persones que tiren la mirada enrere i són massa durs amb ells mateixos, no es perdonen ni cicatritzen les ferides. És fonamental passar pàgina.

També hi ha persones que miren al futur i ho veuen tot negre, caient en la resignació a creure que no els pertany que i no depèn d’ells. I també hi ha persones que miren i viuen el present sense viure’l, instal·lats en el que va ser o en el que serà, deixant que el dia a dia se’ls escapi de les mans sense assaborir-lo, sabent que cada moment és únic i irrepetible i ja no tornarà. Hi ha persones que carreguen amb tres problemes alhora: els que varen tenir, els que tenen i els que esperen tenir.

Winston Churchill va sentenciar: “Soc optimista, no és útil ser una altra cosa.” I salvant les grans distàncies que em separen d’aquest personatge, us he de dir que jo soc un addicte a l’optimisme. No sé viure d’una altra forma. Intento iniciar tots els dies i totes les activitats que hi caben amb gran dosi d’il·lusió, amb la forta convicció que aconseguiré tot allò que em proposi. I soc molt feliç quan aconsegueixo transmetre aquest optimisme a qui m’envolta. L’optimisme és contagiós; és difícil mantenir-se neutral o indiferent en presència d’una persona de pensament positiu.

L’optimista il·lusiona i activa a tots aquells que tenen al seu voltant, i aquests generen tot seguit altres magnífiques noves sensacions. L’optimisme no és quelcom superficial, és una magnífica eina per a aquelles persones que desitgen assolir l’excel·lència i poder gaudir d’una vida plena.