Andorra i el seu peu

Aquest vespre, Andorra torna a aparèixer en un mitjà televisiu com a context d’un cas del 2014, quan Jordi Pujol, en aquell moment Molt Honorable, admetia que tenia uns diners a l’estranger provinents d’una suposada herència del pare, Florenci Pujol, fet que havia negat unes setmanes abans quan el diari El Mundo havia publicat que existien moviments bancaris sospitosos de la família a Andorra per valor de 3,4 milions d’euros. Qui no voldria tenir un padrí com el Sr. Florenci? A partir d’aquí, s’inicia una instrucció que durarà 8 anys i que acabarà esquitxant tota la família Pujol. A banda de l’interès pel cas Pujol, Andorra reapareix com a paradís fiscal, etiqueta que va deixar enrere el 2011 però que continua arrossegant. El reportatge està avalat per la seriositat periodística de Genís Cormand i Xavier Bonet, els quals intenten reconstruir el puzle, amb els punts de vista de la defensa, les acusacions, els periodistes que han seguit i investigat el cas i els mateixos membres de la família Pujol. Esperem que Andorra no en torni a sortir escaldada. Encara recordo quan no fa pas gaires dies algú em preguntava si miraria el programa de La Sexta sobre Andorra. Els qui em coneixen saben que vaig decidir de deixar de mirar programes sensacionalistes, perquè penso que el que no vols per a tu no ho has de voler per als altres i si mires aquest tipus de malnomenat periodisme, l’objectiu del qual és només treure els draps bruts, en part els dones suport i d’alguna manera, raó. No hem d’oblidar com a espectadors que no hi ha una perspectiva única i, com deia Hans Rosling, “fer-te una idea del món basant-se únicament ens els mitjans de comunicació, seria com fer-se una idea d’algú mirant únicament una foto del seu peu. El seu peu és una part d’aquesta persona, però segur que en té de millors i no és que la foto del seu peu menteixi, però no n’està mostrant íntegrament la persona”. Evitem mirar els que només ensenyen el peu d’Andorra.