Signes d'un mal greu

Fa més d’un any que un virus, que se’ns dibuixa com una pilota verda amb trompetes, va modificant la nostra vida fins a límits difícils d’imaginar només una setmana abans del dia de la Constitució del 2020.

Tots hem estat confinats, desconfinats i reconfinats, per grups o individualment; ens hem fet tests; no hem anat de vacances o n’hem hagut de modificar la durada, el destí... Total, hem passat un any –se’n prepara un altre– amb l’esperança que els que hagin quedat immunitzats per la malaltia i els vacunats acabin sent majoria i puguem anar deixant enrere aquest pesadíssim malson.

En en un primer temps, tothom va coincidir –a casa nostra– en com de bé, des de les institucions, s’havia fet front a la pandèmia. A mesura que han anat passant setmanes i més setmanes, i que allò que havia estat pensat per a 3 o 4 mesos s’eternitzava i calia reajustar, precisar o reconsiderar-ne aplicacions i detalls, la crítica s’ha començat a fer sentir. Per regla general, si s’ha tractat d’alguna mesura mal engiponada i que corresponia a una mala percepció del problema per part del legislador, per més que hagi costat, s’ha acabat resolent.

Arriben, però, altres crítiques, més soterrades, que no s’acaben de fer sentir: només s’expressen en cercles reduïts, poques vegades s’acaben formalitzant. Fan referència a la posta en aplicació de les mesures per part d’agents de l’Estat: manca d’empatia, per exemple, en el moment de tramitar una demanda, d’omplir un formulari, d’entendre una pàgina web; de la poca consideració, fins i tot del menyspreu ressentit per més d’un petit empresari del món de la restauració davant l’arrogància d’un inspector encarregat de control de locals...

És greu que tal malestar no es formuli per por de les represàlies que l’agent de l’Estat pugui exercir. Es tracta d’un mal greu per al sistema democràtic, símptoma que quelcom està fallant. Potser que els polítics hi prestin més acurada atenció!