El vol

Començava a reconèixer els paisatges, fins ara els Pirineus des de l’aire em semblaven molt similars. Bling! “Senyors passatgers estem arribant a l’aeroport d’Andorra Copríncep Felip Vl, la temperatura és de...” Em va sobtar la manca d’inclusió lingüística de gènere, però ja hi estava acostumat.

Havíem començat el descens, estava atent intentant reconèixer parts del meu país, la Massana, el coll de la Botella , tot m’era familiar, Encamp, Ransol… cric-crac, nyec, els flaps es van engrandir i l’avió es va alentir, el pilot va fer una sèrie de girs fins a Soldeu, últim gir més pronunciat, silenci absolut, rac rac catacrac, vam sentir un soroll seguit d’algun crit, ufff, era el tren d’aterratge que es posicionava al seu lloc, suor freda, tímid somriure... Estàvem a tocar de la pista, només 20 segons i per fi a casa. Però tot va canviar, just abans de tocar les rodes, els motors van fer un soroll de potència al màxim rrrrr fss, silenci humà... ningú cridava, en aquests moments repasses la teva vida... vaig poder veure la pista d’aterratge a uns 50 metres d’alçada, un petit camió amb maletes escridassat per un home a peu s’havia creuat a la pista, confesso l’enveja de no ser el portador del remolcador de maletes i mirar l’avió amb cara de compassió. L’avió a tota potència continuava l’ascens enfrontant-se al circ de muntanyes d’Envalira, vaig veure les cares dels esquiadors tot mirant aquell giny recollint el tren d’aterratge. Els motors encara lluitaven, gir a la dreta per no enfrontar-se al bony d’Envalira, no ho hauríem aconseguit, sobrevol de Pessons a uns 150 metres d’alçada aixecant un núvol d’aerosol de neu, el circ de muntanyes s’elevava com un parany que volia el seu trofeu en forma d’Airbus. Vam passar a 50 metres d’aquell pic que de vegades havia anat a gaudir amb moto de neu. El Montmalús hauria d’esperar a tindre el primer trofeu, i potser també Andorra hauria d’haver esperat...