Les set claus
Inferns fiscals
Els governs decideixen, en funció dels seus programes i pressupostos, quin tipus de fiscalitat cal aplicar als seus territoris i als seus conciutadans.
Seria lògic que les contribucions, les quotes i els trams es calculessin en funció de les necessitats reals, dels serveis prestats, de la projecció de les pensions, de les despeses corrents, de les inversions estimades i del deute contret. Em temo que això no va pas així, i alguns executius sempre tindran tendència a magnificar les recaptacions fiscals.
La disparitat de criteris emprats en les obligacions fiscals, entre diferents estats i territoris, comunitats autònomes o altres fragmentacions administratives dins d’un mateix estat creen discrepàncies flagrants en els tractaments impositius, i els administrats han de filar prim quan han de prendre la decisió transcendental de l’establiment geogràfic d’un negoci o d’un domicili. Davant d’aquesta situació hi ha governants que acusen sense manies els seus homòlegs veïns de practicar dúmping fiscal, i fins i tot de ser un paradís fiscal. No em queda cap dubte que quan algú vol harmonitzar impostos, sempre és a l’alça, per mantenir el seu tren de vida, generalment insostenible des d’una òptica d’infern fiscal.
L’exemple més flagrant a Espanya d’oasi fiscal és la comunitat autònoma de Madrid, on es bonifica el 100% l’Impost sobre el Patrimoni, suprimint-lo, doncs, de facto, i on es redueix en un 99%, deixant-lo a un residual 1%, l’injust Impost sobre Donacions i Successions. Penso que només s’han d’assignar els impostos justos, necessaris i suficients, perquè està demostrat que quan els diners romanen a la butxaca del contribuent s’afavoreix el consum. Tot i suportar pressions interessades, Andorra ha aconseguit homologar-se dins l’entorn internacional amb un IRPF tou, perfectament adaptat a les nostres necessitats. Per la resta, ens assemblem a la CAM de Díaz Ayuso i això és un bon propòsit.