Les set claus
De clavacolzes a buscabregues
La declaració recent del Ministeri d'Informació xinès –feta en resposta a les crides internacionals a un possible boicot als Jocs Olímpics de Pequín del 2022– que l'opressió a la província de Xinjiang contra les minories és “una teoria de la conspiració inventada per l'oest” mostra com d'hàbil el CCP (Partit Comunista Xinès) s’ha convertit a l'hora de teixir la seva pròpia narrativa. De manera més nefasta, mostra la confiança que sent la Xina ara que comença el segon any de la pandèmia que va originar al seu territori, però que ara, miraculosament, aconsegueix mantenir a distància. Tot i que Europa no és capaç d’accelerar l’administració de la vacuna, la Xina ha derrotat la Covid fa molts mesos i va anunciar divendres que la seva economia va créixer per un 18,3% durant el primer trimestre de 2021! Et sona increïble? És. El que avui fascina i espanta el món és la creixent assertivitat de la Xina. Hi ha la sensació que aquesta pandèmia va servir com a “sortida de l’armari” de la Xina. La confiança en si del govern xinès a l’escena mundial i la seva voluntat d’enfrontar-se als seus crítics a Occident, ja sigui sobre la manera com la Xina controla el mar de la Xina del Sud o com tracta la situació amb Taiwan, Hong Kong i fins i tot la veïna Índia, demostra que la Xina ha substituït la “diplomàcia suau” per la “real geopolitik”. La metamorfosi de la Xina durant aquest any de pandèmia recorda un clavacolzes que de sobte es converteix en el buscabregues de l’aula. Avui el CCP estableix les regles del joc i el tema de Xinjiang s’ha convertit en una prova de foc per a aquells que desitgin fer negocis amb la Xina. S’ha de defensar de manera implícita les polítiques de Pequín o enfrontar-se a les conseqüències: ser expulsat del país o boicotejat. Mentre les llibertats estan sent limitades temporalment per tot arreu a causa del coronavirus, és urgent que Europa i la resta del món lliure plantin cara a la Xina per condemnar la pèrdua de llibertats essencials. Si no parlem avui, d’aquí a cinc anys pot ser que sigui massa tard i que estiguem vivint en un món diferent.