Publicitat en paper

Aquests dies a totes les parròquies hem tingut el plaer de comptar amb el punt informatiu Reciclem bé, amb educadors per orientar la ciutadania en matèria de reciclatge. Després d’haver passat per un d’aquests punts haig de confessar que, malgrat que intento reciclar tant com puc, algun error cometo sense ser-ne conscient. D’ara endavant intentaré no tornar-los a repetir. En relació amb el reciclatge i el medi ambient, voldria parlar sobre la publicitat en paper. Quan els bancs van començar a cobrar per la correspondència, i tenint en compte que aquesta sempre acabava a la brossa, vaig decidir evitar al màxim rebre’n en paper, així com reduir l’ús del paper en la meva vida quotidiana. Segurament molts ciutadans hauran fet com jo i rarament rebran una carta a la bústia. No sé vosaltres, però cada vegada que obro la bústia de casa, tot i que hi vaig posar l’adhesiu ben visible amb el text Publicitat NO, està a rebentar de publicitat, principalment de grans superfícies i altres comerços i, sí... Tota en paper. Però no amb paper reciclat i ecofriendly, que encara seria admissible, sinó d’aquell paper que més contamina, carregat de tinta i vernissos varis. Siguem realistes, la major part d’aquesta publicitat va directament a la brossa, per tant, a banda de reciclar, que està molt bé, per què no ens plantegem minimitzar l’ús del paper i imprimir-ne l’estrictament necessari? Avui en dia qui més qui menys disposa d’un dispositiu electrònic, sigui un telèfon, tauleta o ordinador i, cada vegada més, els nostres avis els saben fer servir. Per tant, caldria imprimir la publicitat estrictament necessària, per poder arribar només a aquelles persones que no disposen o no saben fer servir un dispositiu. Per assolir la reducció de l’ús del paper i incentivar la publicitat en suport electrònic, de solucions n’hi ha moltes. La més fàcil és instaurar un impost per còpia impresa als emissors d’aquesta publicitat, o una taxa per còpia a càrrec de la gestió del residu que finalment assumeixen les administracions públiques. Però, sincerament, m’agradaria més que tothom prengués consciència i no calgués arribar a aquest extrem.

* Marc Jové, Conseller DA comú de la Massana